Història de l'art
diumenge, 8 de juny de 2014
dimecres, 27 de març de 2013
dimecres, 13 de juny de 2012
Museu Gugenhein de Bilbao
Autor: Franck Gerry
Cronologia: 1991-1997
Localització: Bilbao
Context
Pertany a la dècada dels 90,
durant la dècada anterior, als anys 80 que són els anys de la crisi econòmica.
Dècada dels 90: expansió, comença la bombolla immobiliària. La fundació
Guggenhein volia una seu a Europa i van escollir Bilbao. Aquella zona i la
ciutat de Bilbao en general era una zona molt degradada,industrial, bruta... ara la zona s’ha revaloritzat molt. i la ciutat també.
Mundialment el 89 va caure el
mur de Berlín. El 1991 es signa el tractat de Manstrich. És la era de la
globalització, Internet, avenços tècnics i informàtics...
Anàlisi formal
●
Material:
pedra calcària, vidre i titani i ferro
●
Elements
de suport: estructura metal·lica dissenyada amb un programa per fer avions
militars. Murs de pedra calcària.
●
Elements
suportats: Cobertes de titani de mig mil·límetre de gruix i parets de vidre.
●
Espai
exterior: 2 mòduls connectats, un d’ells de pedra calcària (forma més
tradicional) i l’altra de titani irregular i ple de corbes. Connectats per murs
i cortina de vidre) que donen molta llum.
●
des
de dalt té forma de flor metàl·lica i pel costat recorda a un vaixell o a un
peix . molt integrat a la zona de la ria, es reflecteix a l’aigua... .
●
Espai
interior: Té tres pisos i està organitzat a partir del vestíbul unitari per
als tres pisos. Hi ha 19 galeries (9 de
forma octogonal amb parets de pedra i forma irregular i 10 de titani, més
irregulars. Hi ha una paret de vidre que uneix la zona més ortogonal (la de
pedra calcàrea) amb la més irregular (de tità). Aquest mur cortina fa que tot l’interior
tingui molta llum i que hi hagi integració entre l’interir i l’exterior. Tots
els materials estan estudiats per fer la funció que fan (per ex. el tità és un
materioal molt bo de conservació, idoni per a un museu) Destaca l’àrea de 130x30 sense columnes ni cap
suport. Hi ha molta connexió entre l’interior i l’exterior pels murs de vidre.
També hi ha moltes claraboies que donen llum neutral.
Anàlisi estilístic
●
Estil:
Deconstructivisme
○
Fragmentació
dels edificis en diferents parts
○
Desequilibris
de la geometria
○
Diferents
materials i espais de manera desordenada
○
Disseny
no lineal
○
Formes no rectilínies
○
Manipulació
de les superfícies i estructures (deformat)
○
Tot
calculat matemàticament dissenyat per ordinador
○
Materials
estudiats i adequats per la seva funció
●
Antecedents:
Brancusi (escultor), Guggenhein de NY, constructivisme rus.
●
Influències:
arquitectura actual, disseny per ordinador, altres deconstrutivistes.
●
Obres
de l’autor: Sala de concerts de Walt Disseny, Casa Dansant de Praga
Funció i interpretació
Interpretació. La família Guggenheim té una fundació d’art
contemporani i va decidir fer una seu a Europa (Bilbao). L’arquitecte va
decidir a quina zona de la ciutat construir
el museu. Aquesta zona degradada i industrial ha canviat i s’ha revaloritzat.
Bilbao ara és ciutat culta, moderna i simbòlica. El Museu s’ha convertit en
símbol de la ciutat. No només és art l’interior sinó també l’edifici, (és igual
d’important el continent que el contingut) és arquitectura però també en certa manera
escultura.
Funció: Museu d’exposicions temporals d’art contemporani. per
tant és un edifici civil amb la funció de contenedor d’obres d’art, però amb la
filosofia que tant important és el contingut com el contenidor (o continent).
També té una funció Simbòlica de modernitat. Les formes poden semblar un peix
que es reflexa a la ria i és un homenatge a la ciutat portuària.
divendres, 8 de juny de 2012
EL PROFETA
Autor:
Pablo Gargallo.
Cronologia:
1933 (guix), 1936 (Bronze). Dècada 1930 del s. XX.
Estil:
Cubista.
Tipologia:
Escultura exempta.
Material:
Bronze.
Tema:
Religiós i simbòlic.
Localització:
Centro de Arte Reina Sofia (Madrid) , Museo Gargallo (Zaragoza).
Context
històric i artístic:
Dècada
dels anys 30. estat espanyol II República. societat polaritzada entre dretes i
esquerres, a les portes de la Duerra Civil...
París
continua sent la capital cultural i artística, com al segle XIX..
Els
nous corrents artístics del s.XX foren el reflex d’un món cada vegada més
canviant: a nivell científic, noves formes de pensament i canvis polític.
Innovacions físiques i matemàtiques com “ la teoria de la relativitat”, teories
òptiques que aporten noves visions del món a traves de microscopis o
telescopis, les fotografies aèries, el cinema, la gran velocitat del transport.
Les noves teories de la Psicoanàlisi de S. Freud parlaven dels nous llenguatges
de l subconscient i dels somnis.
Políticament,
la rivalitat dels estats europeus degut a les ambicions colonials van culminar
en la I Guerra Mundial (1914-18). Acabada la guerra la situació empitjorà tant
econòmicament (Crac del 29) com políticament, amb l’enfrontament entre els
feixismes i comunisme , que amenaçaven les democràcies liberals. La Guerra
civil espanyola (1936-39) i la II Guerra Mundial(1939-45) demostraren que la
destrucció humana no tenia límits.
Els
artistes europeus, sensibilitzats amb la situació, busquen nous llenguatges
creatius, expressius, fan un art combatiu per conscienciar la societat de la
situació política del moment i animar-los a prendre partit.
Sobre
l’ autor: Pau Gargallo, aragonès emigrat a Barcelona on va viure i estudià a
l’escola d’ Art i on es va relacionar amb els artistes modernistes catalans. Va
viatjar a París , on va entrar en contacte amb les avantguardes del moment: l’
expressionisme i el Cubisme, sobretot Picasso que va propiciar un canvi profund
en la seva obra. Una altra obra seva important va ser “La petita ballarina”
(MNAC).
Anàlisi
formal:
Descripció
: Escultura exempta de bronze, dempeus i monocroma, feta a base de planxes de
metall retallades, que representa un profeta que clama en el desert.
Composició
: És asimètrica per la difernts posició de brazos i cames i desproporcionada
degut al cap petit i extremitats exagerades, llargues.
Predomina
la línia recta vertical, formada pel cap, la columna vertebral i la cama esquerra,
sobre la que s’articulen línies corbes còncaves i convexes que creen jocs de
llums (Clarobscurs). La composició és oberta amb el braç enlairat i la mirada
cap a l’observador. Admet diferents punts de vista i et convida a envoltar-la i
admirar-la des de diferents angles.
llum:
Les superfícies tenen molts entrants i sortints i hi ha un contrast de
textures: fina La pell i rugosa la barba i la túnica de pell de camell. les
diferents textures, línies i els foratscreen jocs de llums (clarobscurs)
Pel
que fa al volum, Gargallo juga amb el contrast entre l’espai i la matèria.
Deixa buits els espais que teòricament haurien de ser més voluminosos per donar
més expressivitat: la galta esquerra, el buit de la boca que expressa el crit,
els espais del cos o les cames . Importància dels forats. La transparència de
la massa és molt més expressiu que els volums tradicionals. Per tant busca
l’equilibri entre espais i buits, rectes i corbes, còncaves i convexes, llum i
ombra.
Moviment:
Figura dinàmica pel joc de corbes i un moviment real, ràpid , amb el braç
aixecat dirigint-se a les masses amb el seu discurs, com el que predica en el
desert.
Expressivitat:
expressa seguretat, lideratge, crida, el braç alcat... és molt expressiva
El
resultat és una figura dinàmica, canviant que es pot veure des de diferents
punts de vista i gran expressivitat gestual: el braç dret aixecat amb fermesa,
mentre que la mà esquerra aguanta amb autoritat un bàcul. La figura es coberta
amb una esquematitzada pell de camell i combina les superfícies llises, polides
amb les dentades.
Estil
El
seu Estil cubista es caracteritza. Per la utilització del buit com a absència
de la massa, per augmentar l’expressivitat. És una escultura canviant per ser
vista des de diferents angles. Pel contrast de línies, textures i formes
còncaves i convexes que creen clarobscur. S’emmarca dins el cubisme per la
influencia de l’art primitiu i la plasmació de diferents angles de visió.
Models
i influències: Gargallo, en aquestes obres, rep influències del Cubisme de
Picasso, en la superposició de diferents plànols en la mateixa figura per crear
formes personals, com per exemple en el rostre. En segon lloc rep influències
dels Expressionistes, per la força i sensibilitat del personatge. I en tercer
lloc es poden descobrir influències de l’art primitiu de les cultures
africanes, com el rostre que sembla una màscara o el cos esquematitzat.
Alhora
Gargallo influirà sobre escultors contemporanis com Henri Moore, o els
espanyols Alfaro o Chillida que utilitzaran els mateixos contrastos entre el
volum i el buit per dotar d’expressivitat les seves escultures.
Interpretació:
El
profeta s’identifica amb la figura bíblica de Sant Joan Baptista, amb barba,
bastó, braç en l’aire i pell de camell, que predica, cridant en mig del desert.
L’agitació social de l’Europa d’entreguerres, amb enfrontaments ideològics i
líders de tota mena, queda representada en aquest profeta que clama en el
desert, és a dir en plena solitud. Representa a tots els partidaris de la pau,
la democràcia que intenten lluitar contra els totalitarismes. La seva actitud
de repte convida a seguir-lo per la intensa força que desprèn, tant física com
intel·lectualment. Més que un tema religiós, la imatge representa la força de
la paraula, la veritat com a camí a seguir.
És
l’escultura més gran i més coneguda de Gargallo, però mai no la va poder veure
fossa en bronze per manca de mitjans econòmics.
té
una funció útil estètica, per ser exposada en galeries o espais públics, i
expressiva.
La
seva funció simbòlica és propagandística de les idees pacifistes i
democràtiques contra els totalitarismes polítics europeus del moment. A més
incorpora un nou llenguatge en escultura amb la utilització del buit com a
força expressiva.
dimecres, 6 de juny de 2012
Els Guerrers de Riace
AUTOR: Desconegut
LOCALITZACIÓ ORIGINAL: costes de Riace ( Reggio de calabria)
AUTOR: Desconegut
LOCALITZACIÓ ORIGINAL: costes de Riace ( Reggio de calabria)
LOCALITZACIÓ ACTUAL: Museu Nacional de Reggio de
Calabria
CRONOLOGIA: s. V a. C. (460-430 a.C.)
CRONOLOGIA: s. V a. C. (460-430 a.C.)
Context
històric
L'’obra es
situa entre el 475-323 a.C., etapa compresa entre la fi de les Guerres Mèdiques
i la mort d’Alexandre el Gran, en la qual té lloc el moment de màxima esplendor
grega. La victòria contra els perses ales Guerres Mèdiques (499-479 a.C.), va
servir per iniciar un període de completa autonomia cultural i artística,
l’epicentre de la qual estava fixat en la prospera Atenes de Pèricles. Però
l’arrogància atenesa envers la resta de polis entre si, va ser l’inici de les
anomenades Guerres del Peloponès (431-404 a.C), que van propiciar la decadència
econòmica de les ciutats gregues. Això propicià que al s.IV a.C. els
macedonis, encapçalat per Alexandre el Gran, unifiquessin totes les polis
gregues i conquerissin els dominis de l’Imperi Persa. També és una etapa en que
destaca la filosofia de Pitàgores, la ciència de Hipòcrates i la tragèdia en
l’art.
Anàlisi formal
Tècnica: fosa
Material: bronze
Formes: escultura exempta
Tipologia: dempeus
Cromatisme: policroma
Composició: Aquestes escultures
són de bronze fetes amb la tècnica de la cera perduda, són dues figures
masculines fetes en bronze on hi apareixen molt ben reproduïdes les venes, els
tendons i els músculs. El guerrer A no té casc i el B sí. Les figures es troben
dempeus, en posició vertical, de tal manera que transmet idea d’equilibri, però
no de mobilitat, l’autor, a més, utilitza el contraposto (pes
del cos sobre una cama) i també hi ha un moviment del cap en direcció
oposada a la cama flexionada (en el cas del guerrer B molt lleugerament). La
manera de com li cauen els cabells crea en els guerrers un aspecte de
naturalitat on també es pot observar el trepant (el volum dels
rinxols, els seu relleu) i tenen uns ulls molt aconseguits fets de vori, també
tenen les pestanyes de coure i les dents de plata. Les escultures es troben en
repòs i en contraposto, en els quals es copsa un instant, anaven
policromades, l’acabat és polit i tenen un punt de vista bàsicament
frontal i pel que fa a la llum rellisca per la seva superfície creant
efectes de clarobscur, i la textura és llisa. D’altra banda es creu que tant el
guerrer A i B tenien una llança i escut, això explica la posició de les mans.
Estil
Pel que fa a l’estil, pertany a l’estil sever, que és l’estil que es
troba entre el final del arcaic i principis del clàssic, i els elements que
permeten identificar-lo com a tal, són: els ulls no són ametllats i més
realistes, cares més quadrangulars, desapareix el somriure arcaic, cares
neutres, l’autor es capaç de separar els braços del cos, girar el cap...
Pel que fa a les influències, presenten influències de l’època arcaica:
la rigidesa, la frontalitat i l’ús de la geometria en certes parts del cos. Pel
que fa a les influències posteriors, va donar a pas al naturalisme, realisme,
els detalls anatòmics que es podran veure en les escultures clàssiques. D’altra
banda, altres escultures influïdes són: el Dorífor i l’Auriga
de Delfos, entre d’altres. Pel que fa en la importància en la Història de
l’Art, aquestes figures tenen un gran valor perquè són una de les poques
figures conservades en bronze de l’Antiga Grècia.
Significat i interpretació
El tema al qual pertany, és que són guerrers, la iconografia podem veure
dues figures, els quals són dos guerrers, el guerrer A és considerat Àiax
Oileu, soldat castigat per Atena, i el guerrer B, se suposa que és Àiax Telamó,
gran guerrer que va combatre amb Aquil·les a la guerra de Troia. Tots dos
guerrers tenen una funció decorativa.
Dorífor
-Obra:
Dorífor
-Autor:
Policlet
el Vell
-Cronologia:
Aproximadament entre el 480 i el 420 aC
-Localització:
Museo Archeologico Nazionale a Nàpols
-Context
històric: època clàssica Durant
les guerres mèdiques l'Acròpolis d'Atenes va quedar destruïda i es
va començar a reconstruir. Després de les guerres mèdiques Atenes
lidera la Lliga de Delos, màxima esplendor d'Atenes. Atenes gasta
diners en obres públiques per demostrar el seu poder, la seva
grandesa.
Després
s’iniciaren les guerrers del Peloponés que va ser l'enfrontament
de les diferents polis gregues contra la supremacia d’Atenes. Totes
les ciutats gregues van passar a ser sotmeses a un rei de Macedònia
anomenat Felip (338 aC) pare d'Alexandre el Gran.
El
seu autor, Policlet, és el creador del cànon de bellesa (segons el
qual l'alçada total ha de ser equivalent a set vegades el cap )
Anàlisi
formal
-Material:
La original era de bronze i la copia de marbre
-Tècnica:
La original era fosa a la cera perduda i la còpia talla
-Forma:
Exempte
-Tipologia:
Dempeus
-Descripció:
Home
jove,(atleta) dret i nu i idealitzat amb un braç abaixat i l'altre
mig apujat (el braç que porta aixecat representa que sostenia una
llança) caminant. L'original de bronze no portava el suport que
porta la còpia en marbre.
-Composició:
la figura té
contrapposto
i té el cànon de bellesa que el mateix Policlet va elaborar i que
va ser tan seguit, el cànon anàtomic perfecte. Està representat
caminant, acaba de recolzar el peu dret i es disposa a aixecar
l'esquerre que tot just toca a terra amb la punta. L'escultura es
regeix per l'equilibri entre membres tensos i membres distesos: al
costat dret, el braç penja relaxat, mentre que la cama sosté el pes
del cos; a l'esquerra, el braç es mostra en tensió i la cama
flexionada, contraposició entre una part en tensió i una relaxada .
Pensada
per ser vista frontalment. El cos està molt treballat sobretot a la
part del tors i els cabells ja no són geomètrics sinó més
detallats
verticalitat
-Expressivitat:
Té
una cara poc expressiva,.Rostre seré, decantat una mica cap a la
dreta, camina relaxat
-Moviment:
Representa
que està caminant, moviment suau però no és estàtic, mostra
moviment
-Llum:
Es
reparteix uniformement per tot el cos, no hi ha clarobscurs.
-Monocroma
o policroma:
Monocroma
Anàlisi
estilístic
-Estil:
Grec
clàssic
-Característiques
de l'estil:
- Escultura idealitzada
- Ús del contrapposto
- Braços desenganxats del cos (tot i que un braç està enganxat per tal que s'aguanti l'escultura, en l'original no ho estava)
- Ús del cànon i proporció (tot elaborat a partir de càlculs matemàtics)
- Naturalitat
- Rostres serens
- Moviment en front la rigidesa de l'arcaic
- Recerca de la perfecció
-Antecedents:
Escultures
arcaiques
-Influències
posteriors:
Període clàssic, hel·lenístic, renaixement i neoclassicisme.
Funció
i significat
-Interpretació:
Representa un atleta que es prepara per fer la prova del llançament
de javelina.
Jove,
perfecte... idealitzat...
Polictet
considerava que aquesta obra era la que millor mostrava el cànon de
proporcions del cos humà. El cànon no només es segueix pel cos
sinó també pel rostre que s'havia de dividir en tres parts iguals
La
versió original en bronze de l’obra no s’ha conservat i es
coneix per les còpies romanes.
-Funció:
És la representació de l’ideal de bellesa , preocupació de les
classes altres per l'aspecte físic.
Funció
estètica, per decorar un espai concret
dilluns, 21 de maig de 2012
Títol: Elogi de l’aigua
Autor: Eduardo Chillida
Cronologia: 1987
Localització
(original i actual): parc de la Creueta del Coll (Barcelona)
Context
històric:
Durant la dècada dels 80 hi havia una profunda crisi econòmica i social. Es va produir un acostament entre la unió Soviètica i els Estats Units, que va posar fi a la Guerra Freda i que va tenir un moment culminant en la caiguda del mur de Berlín al 1989. Aquest fet històric va comportar una nova redistribució geopolítica d'Europa i un replantejament de les relacions entre les grans potències internacionals. L'any 1991 es va firmar el tractat de Maastricht i es va crear la Unió Europea.
Però al 1987, any de l'obra, la crisi ja s’acabava i ja s’havia enunciat que Barcelona seria la seu dels jocs olímpics del 1992, cosa que va fer que s’encarreguessin moltes noves infraestructures i escultures per decorar la ciutat, i modernitzar-la.
Anàlisi
formal:
Material: formigó armat i
acer.
Forma: exempta
Tècnica: encofrat
Descripció: forma de formigó
de 54 tones subjectat amb quatre cables d’acer, queda a 84 centímetres de
l’aigua d’un estany artificial.
Composició: una forma de cub
de línies rectes d’on en surten quatre braços recargolats, línies rectes part superior més línies corbes dels
braços / contrast armònic. totes les línies però molt senzilles, pures. També
hi ha Contrast entre la forma
massissa que pesa molt i el fet que està suspès per uns cables que donen
sensació de lleugeresa. És una composició tancada i asimètrica que té
diversos punts de vista. El paper de l’aigua també té importància al reflectir l’escultura a l’aigua, cosa que la completa.
Moviment: ritme lent,
moviment contingut però sí que
és dinàmica perquè està suspesa a l’aire i els braços també semblen atrapar
l’aire
Expressivitat: complicitat de
l’autor amb la natura que envolta l’escultura.
Monocroma: té diferents
tonalitats segons la llum que li toca.
Llum: el formigó té
gradació tonal cosa que fa que hi hagi alguns clarobscurs també creats per les seves formes cobres.
Anàlisi
estilístic:
Estil: abstracte
Característiques: prescindeix de les formes figuratives, alhora Chillida té
un estil molt personal: Obres de grans proporcions, formes molt simples i molt
pures connectades amb la natura .
Antecedents: Henry Moore, monuments prehistòrics (menhirs...).
Influències: És un referent per tots els escultors contempranis
Altres obres de l’autor: L’elogi de l’horitzó.
Funció i
significat
Funció: embellir
Barcelona pels jocs olímpics del 1992.
Tema: explica el mite
de Narcís. L’escultura representen quatre dits que no poden arribar a agafar el
seu reflex de l’aigua.Mite de Narcís
tractat de manera abstracte. Narcís
va rebutjar a la princesa Eco i per això va ser condemnat a enamorar-se d’ell
mateix, llavors aquest es mirava reflectit en l’aigua però no podia aconseguir
agafar el seu reflex i es diu va morir convertit en pols, i a on va morir en va
sortir una flor que des d’aleshores va passar a dir-se Narcís.
Qui encarrega
l’obra: Pasqual Maragall com a alcalde de Barcelona.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)