Museu Gugenhein de Bilbao

Autor: Franck Gerry

Cronologia: 1991-1997

Localització: Bilbao

Context

Pertany a la dècada dels 90, durant la dècada anterior, als anys 80 que són els anys de la crisi econòmica. Dècada dels 90: expansió, comença la bombolla immobiliària. La fundació Guggenhein volia una seu a Europa i van escollir Bilbao. Aquella zona i la ciutat de Bilbao en general era una zona molt degradada,industrial, bruta...  ara la zona s’ha revaloritzat molt.  i la ciutat també.

Mundialment el 89 va caure el mur de Berlín. El 1991 es signa el tractat de Manstrich. És la era de la globalització, Internet, avenços tècnics i informàtics...

Anàlisi formal

●        Material: pedra calcària, vidre i titani i ferro

●        Elements de suport: estructura metal·lica dissenyada amb un programa per fer avions militars. Murs de pedra calcària.

●        Elements suportats: Cobertes de titani de mig mil·límetre de gruix i parets de vidre.

●        Espai exterior: 2 mòduls connectats, un d’ells de pedra calcària (forma més tradicional) i l’altra de titani irregular i ple de corbes. Connectats per murs i cortina de vidre) que donen molta llum.

●        des de dalt té forma de flor metàl·lica i pel costat recorda a un vaixell o a un peix . molt integrat a la zona de la ria, es reflecteix a l’aigua... .

●        Espai interior: Té tres pisos i està organitzat a partir del vestíbul unitari per als   tres pisos. Hi ha 19 galeries (9 de forma octogonal amb parets de pedra i forma irregular i 10 de titani, més irregulars. Hi ha una paret de vidre que uneix la zona més ortogonal (la de pedra calcàrea) amb la més irregular (de tità). Aquest mur cortina fa que tot l’interior tingui molta llum i que hi hagi integració entre l’interir i l’exterior. Tots els materials estan estudiats per fer la funció que fan (per ex. el tità és un materioal molt bo de conservació, idoni per a un museu) Destaca  l’àrea de 130x30 sense columnes ni cap suport. Hi ha molta connexió entre l’interior i l’exterior pels murs de vidre. També hi ha moltes claraboies que donen llum neutral.

Anàlisi estilístic

●        Estil: Deconstructivisme

○        Fragmentació dels edificis en diferents parts

○        Desequilibris de la geometria

○        Diferents materials i espais de manera desordenada

○        Disseny no lineal

○         Formes no rectilínies

○        Manipulació de les superfícies i estructures (deformat)

○        Tot calculat matemàticament dissenyat per ordinador

○        Materials estudiats i adequats per la seva funció

●        Antecedents: Brancusi (escultor), Guggenhein de NY, constructivisme rus.

●        Influències: arquitectura actual, disseny per ordinador, altres deconstrutivistes.

●        Obres de l’autor: Sala de concerts de Walt Disseny, Casa Dansant de Praga

Funció i interpretació

Interpretació. La família Guggenheim té una fundació d’art contemporani i va decidir fer una seu a Europa (Bilbao). L’arquitecte va decidir a quina zona de la ciutat  construir el museu. Aquesta zona degradada i industrial ha canviat i s’ha revaloritzat. Bilbao ara és ciutat culta, moderna i simbòlica. El Museu s’ha convertit en símbol de la ciutat. No només és art l’interior sinó també l’edifici, (és igual d’important el continent que el contingut)  és arquitectura però també en certa manera escultura.

Funció: Museu d’exposicions temporals d’art contemporani. per tant és un edifici civil amb la funció de contenedor d’obres d’art, però amb la filosofia que tant important és el contingut com el contenidor (o continent). També té una funció Simbòlica de modernitat. Les formes poden semblar un peix que es reflexa a la ria i és un homenatge a la ciutat portuària. 

EL PROFETA

Autor: Pablo Gargallo.

Cronologia: 1933 (guix), 1936 (Bronze). Dècada 1930 del s. XX.

Estil: Cubista.

Tipologia: Escultura exempta.

Material: Bronze.

Tema: Religiós i simbòlic.

Localització: Centro de Arte Reina Sofia (Madrid) , Museo Gargallo (Zaragoza).

Context històric i artístic:

Dècada dels anys 30. estat espanyol II República. societat polaritzada entre dretes i esquerres, a les portes de la Duerra Civil...

París continua sent la capital cultural i artística, com al segle XIX..

Els nous corrents artístics del s.XX foren el reflex d’un món cada vegada més canviant: a nivell científic, noves formes de pensament i canvis polític. Innovacions físiques i matemàtiques com “ la teoria de la relativitat”, teories òptiques que aporten noves visions del món a traves de microscopis o telescopis, les fotografies aèries, el cinema, la gran velocitat del transport. Les noves teories de la Psicoanàlisi de S. Freud parlaven dels nous llenguatges de l subconscient i dels somnis.

Políticament, la rivalitat dels estats europeus degut a les ambicions colonials van culminar en la I Guerra Mundial (1914-18). Acabada la guerra la situació empitjorà tant econòmicament (Crac del 29) com políticament, amb l’enfrontament entre els feixismes i comunisme , que amenaçaven les democràcies liberals. La Guerra civil espanyola (1936-39) i la II Guerra Mundial(1939-45) demostraren que la destrucció humana no tenia límits.

Els artistes europeus, sensibilitzats amb la situació, busquen nous llenguatges creatius, expressius, fan un art combatiu per conscienciar la societat de la situació política del moment i animar-los a prendre partit.

Sobre l’ autor: Pau Gargallo, aragonès emigrat a Barcelona on va viure i estudià a l’escola d’ Art i on es va relacionar amb els artistes modernistes catalans. Va viatjar a París , on va entrar en contacte amb les avantguardes del moment: l’ expressionisme i el Cubisme, sobretot Picasso que va propiciar un canvi profund en la seva obra. Una altra obra seva important va ser “La petita ballarina” (MNAC).

Anàlisi formal:

Descripció : Escultura exempta de bronze, dempeus i monocroma, feta a base de planxes de metall retallades, que representa un profeta que clama en el desert.

Composició : És asimètrica per la difernts posició de brazos i cames i desproporcionada degut al cap petit i extremitats exagerades, llargues.

Predomina la línia recta vertical, formada pel cap, la columna vertebral i la cama esquerra, sobre la que s’articulen línies corbes còncaves i convexes que creen jocs de llums (Clarobscurs). La composició és oberta amb el braç enlairat i la mirada cap a l’observador. Admet diferents punts de vista i et convida a envoltar-la i admirar-la des de diferents angles.

llum: Les superfícies tenen molts entrants i sortints i hi ha un contrast de textures: fina La pell i rugosa la barba i la túnica de pell de camell. les diferents textures, línies i els foratscreen jocs de llums (clarobscurs)

Pel que fa al volum, Gargallo juga amb el contrast entre l’espai i la matèria. Deixa buits els espais que teòricament haurien de ser més voluminosos per donar més expressivitat: la galta esquerra, el buit de la boca que expressa el crit, els espais del cos o les cames . Importància dels forats. La transparència de la massa és molt més expressiu que els volums tradicionals. Per tant busca l’equilibri entre espais i buits, rectes i corbes, còncaves i convexes, llum i ombra.

Moviment: Figura dinàmica pel joc de corbes i un moviment real, ràpid , amb el braç aixecat dirigint-se a les masses amb el seu discurs, com el que predica en el desert.

Expressivitat: expressa seguretat, lideratge, crida, el braç alcat... és molt expressiva

El resultat és una figura dinàmica, canviant que es pot veure des de diferents punts de vista i gran expressivitat gestual: el braç dret aixecat amb fermesa, mentre que la mà esquerra aguanta amb autoritat un bàcul. La figura es coberta amb una esquematitzada pell de camell i combina les superfícies llises, polides amb les dentades.

Estil

El seu Estil cubista es caracteritza. Per la utilització del buit com a absència de la massa, per augmentar l’expressivitat. És una escultura canviant per ser vista des de diferents angles. Pel contrast de línies, textures i formes còncaves i convexes que creen clarobscur. S’emmarca dins el cubisme per la influencia de l’art primitiu i la plasmació de diferents angles de visió.

Models i influències: Gargallo, en aquestes obres, rep influències del Cubisme de Picasso, en la superposició de diferents plànols en la mateixa figura per crear formes personals, com per exemple en el rostre. En segon lloc rep influències dels Expressionistes, per la força i sensibilitat del personatge. I en tercer lloc es poden descobrir influències de l’art primitiu de les cultures africanes, com el rostre que sembla una màscara o el cos esquematitzat.

Alhora Gargallo influirà sobre escultors contemporanis com Henri Moore, o els espanyols Alfaro o Chillida que utilitzaran els mateixos contrastos entre el volum i el buit per dotar d’expressivitat les seves escultures.

Interpretació:

El profeta s’identifica amb la figura bíblica de Sant Joan Baptista, amb barba, bastó, braç en l’aire i pell de camell, que predica, cridant en mig del desert. L’agitació social de l’Europa d’entreguerres, amb enfrontaments ideològics i líders de tota mena, queda representada en aquest profeta que clama en el desert, és a dir en plena solitud. Representa a tots els partidaris de la pau, la democràcia que intenten lluitar contra els totalitarismes. La seva actitud de repte convida a seguir-lo per la intensa força que desprèn, tant física com intel·lectualment. Més que un tema religiós, la imatge representa la força de la paraula, la veritat com a camí a seguir.

És l’escultura més gran i més coneguda de Gargallo, però mai no la va poder veure fossa en bronze per manca de mitjans econòmics.

té una funció útil estètica, per ser exposada en galeries o espais públics, i expressiva.

La seva funció simbòlica és propagandística de les idees pacifistes i democràtiques contra els totalitarismes polítics europeus del moment. A més incorpora un nou llenguatge en escultura amb la utilització del buit com a força expressiva.

 

Els Guerrers de Riace
AUTOR: Desconegut
LOCALITZACIÓ ORIGINAL: costes de Riace ( Reggio de calabria)

LOCALITZACIÓ ACTUAL: Museu Nacional de Reggio de Calabria
CRONOLOGIA: s. V a. C. (460-430 a.C.)

Context històric

L'’obra es situa entre el 475-323 a.C., etapa compresa entre la fi de les Guerres Mèdiques i la mort d’Alexandre el Gran, en la qual té lloc el moment de màxima esplendor grega. La victòria contra els perses ales Guerres Mèdiques (499-479 a.C.), va servir per iniciar un període de completa autonomia cultural i artística, l’epicentre de la qual estava fixat en la prospera Atenes de Pèricles. Però l’arrogància atenesa envers la resta de polis entre si, va ser l’inici de les anomenades Guerres del Peloponès (431-404 a.C), que van propiciar la decadència econòmica de les ciutats gregues. Això propicià que al s.IV a.C.  els macedonis, encapçalat per Alexandre el Gran, unifiquessin totes les polis gregues i conquerissin els dominis de l’Imperi Persa. També és una etapa en que destaca la filosofia de Pitàgores, la ciència de Hipòcrates i la tragèdia en l’art.

Anàlisi formal

Tècnica: fosa

Material: bronze

Formes: escultura exempta

Tipologia: dempeus

Cromatisme: policroma

Composició: Aquestes escultures són de bronze fetes amb la tècnica de la cera perduda, són dues figures masculines fetes en bronze on hi apareixen molt ben reproduïdes les venes, els tendons i els músculs. El guerrer A no té casc i el B sí. Les figures es troben dempeus, en posició vertical, de tal manera que transmet idea d’equilibri, però no de mobilitat, l’autor, a més, utilitza el contraposto (pes del cos sobre una cama) i també hi ha un moviment del cap en direcció oposada a la cama flexionada (en el cas del guerrer B molt lleugerament). La manera de com li cauen els cabells crea en els guerrers un aspecte de naturalitat on també es pot observar el trepant (el volum dels rinxols, els seu relleu) i tenen uns ulls molt aconseguits fets de vori, també tenen les pestanyes de coure i les dents de plata. Les escultures es troben en repòs i en contraposto, en els quals es copsa un instant, anaven policromades, l’acabat és polit i tenen  un punt de vista bàsicament frontal i pel que fa a la llum rellisca per la seva superfície creant efectes de clarobscur, i la textura és llisa. D’altra banda es creu que tant el guerrer A i B tenien una llança i escut, això explica la posició de les mans.

Estil

Pel que fa a l’estil, pertany a l’estil sever, que és l’estil que es troba entre el final del arcaic i principis del clàssic, i els elements que permeten identificar-lo com a tal, són: els ulls no són ametllats i més realistes, cares més quadrangulars, desapareix el somriure arcaic, cares neutres, l’autor es capaç de separar els braços del cos, girar el cap...

Pel que fa a les influències, presenten influències de l’època arcaica: la rigidesa, la frontalitat i l’ús de la geometria en certes parts del cos. Pel que fa a les influències posteriors, va donar a pas al naturalisme, realisme, els detalls anatòmics que es podran veure en les escultures clàssiques. D’altra banda, altres escultures influïdes són: el Dorífor i l’Auriga de Delfos, entre d’altres. Pel que fa en la importància en la Història de l’Art, aquestes figures tenen un gran valor perquè són una de les poques figures conservades en bronze de l’Antiga Grècia.

Significat i interpretació

El tema al qual pertany, és que són guerrers, la iconografia podem veure dues figures, els quals són dos guerrers, el guerrer A és considerat Àiax Oileu, soldat castigat per Atena, i el guerrer B, se suposa que és Àiax Telamó, gran guerrer que va combatre amb Aquil·les a la guerra de Troia. Tots dos guerrers tenen una funció decorativa.

Dorífor

-Obra: Dorífor

-Autor: Policlet el Vell

-Cronologia: Aproximadament entre el 480 i el 420 aC

-Localització: Museo Archeologico Nazionale a Nàpols

-Context històric: època clàssica Durant les guerres mèdiques l'Acròpolis d'Atenes va quedar destruïda i es va començar a reconstruir. Després de les guerres mèdiques Atenes lidera la Lliga de Delos, màxima esplendor d'Atenes. Atenes gasta diners en obres públiques per demostrar el seu poder, la seva grandesa.

Després s’iniciaren les guerrers del Peloponés que va ser l'enfrontament de les diferents polis gregues contra la supremacia d’Atenes. Totes les ciutats gregues van passar a ser sotmeses a un rei de Macedònia anomenat Felip (338 aC) pare d'Alexandre el Gran.

El seu autor, Policlet, és el creador del cànon de bellesa (segons el qual l'alçada total ha de ser equivalent a set vegades el cap )

Anàlisi formal

-Material: La original era de bronze i la copia de marbre

-Tècnica: La original era fosa a la cera perduda i la còpia talla

-Forma: Exempte

-Tipologia: Dempeus

-Descripció: Home jove,(atleta) dret i nu i idealitzat amb un braç abaixat i l'altre mig apujat (el braç que porta aixecat representa que sostenia una llança) caminant. L'original de bronze no portava el suport que porta la còpia en marbre.

-Composició: la figura té contrapposto i té el cànon de bellesa que el mateix Policlet va elaborar i que va ser tan seguit, el cànon anàtomic perfecte. Està representat caminant, acaba de recolzar el peu dret i es disposa a aixecar l'esquerre que tot just toca a terra amb la punta. L'escultura es regeix per l'equilibri entre membres tensos i membres distesos: al costat dret, el braç penja relaxat, mentre que la cama sosté el pes del cos; a l'esquerra, el braç es mostra en tensió i la cama flexionada, contraposició entre una part en tensió i una relaxada .

Pensada per ser vista frontalment. El cos està molt treballat sobretot a la part del tors i els cabells ja no són geomètrics sinó més detallats

verticalitat

-Expressivitat: Té una cara poc expressiva,.Rostre seré, decantat una mica cap a la dreta, camina relaxat

-Moviment: Representa que està caminant, moviment suau però no és estàtic, mostra moviment

-Llum: Es reparteix uniformement per tot el cos, no hi ha clarobscurs.

-Monocroma o policroma: Monocroma

Anàlisi estilístic

-Estil: Grec clàssic

-Característiques de l'estil:

• Escultura idealitzada
• Ús del contrapposto
• Braços desenganxats del cos (tot i que un braç està enganxat per tal que s'aguanti l'escultura, en l'original no ho estava)
• Ús del cànon i proporció (tot elaborat a partir de càlculs matemàtics)
• Naturalitat
• Rostres serens
• Moviment en front la rigidesa de l'arcaic
• Recerca de la perfecció

-Antecedents: Escultures arcaiques

-Influències posteriors: Període clàssic, hel·lenístic, renaixement i neoclassicisme.

Funció i significat

-Interpretació: Representa un atleta que es prepara per fer la prova del llançament de javelina.

Jove, perfecte... idealitzat...

Polictet considerava que aquesta obra era la que millor mostrava el cànon de proporcions del cos humà. El cànon no només es segueix pel cos sinó també pel rostre que s'havia de dividir en tres parts iguals

La versió original en bronze de l’obra no s’ha conservat i es coneix per les còpies romanes.

-Funció: És la representació de l’ideal de bellesa , preocupació de les classes altres per l'aspecte físic.

Funció estètica, per decorar un espai concret