Autor:
Pablo Gargallo.
Cronologia:
1933 (guix), 1936 (Bronze). Dècada 1930 del s. XX.
Estil:
Cubista.
Tipologia:
Escultura exempta.
Material:
Bronze.
Tema:
Religiós i simbòlic.
Localització:
Centro de Arte Reina Sofia (Madrid) , Museo Gargallo (Zaragoza).
Context
històric i artístic:
Dècada
dels anys 30. estat espanyol II República. societat polaritzada entre dretes i
esquerres, a les portes de la Duerra Civil...
París
continua sent la capital cultural i artística, com al segle XIX..
Els
nous corrents artístics del s.XX foren el reflex d’un món cada vegada més
canviant: a nivell científic, noves formes de pensament i canvis polític.
Innovacions físiques i matemàtiques com “ la teoria de la relativitat”, teories
òptiques que aporten noves visions del món a traves de microscopis o
telescopis, les fotografies aèries, el cinema, la gran velocitat del transport.
Les noves teories de la Psicoanàlisi de S. Freud parlaven dels nous llenguatges
de l subconscient i dels somnis.
Políticament,
la rivalitat dels estats europeus degut a les ambicions colonials van culminar
en la I Guerra Mundial (1914-18). Acabada la guerra la situació empitjorà tant
econòmicament (Crac del 29) com políticament, amb l’enfrontament entre els
feixismes i comunisme , que amenaçaven les democràcies liberals. La Guerra
civil espanyola (1936-39) i la II Guerra Mundial(1939-45) demostraren que la
destrucció humana no tenia límits.
Els
artistes europeus, sensibilitzats amb la situació, busquen nous llenguatges
creatius, expressius, fan un art combatiu per conscienciar la societat de la
situació política del moment i animar-los a prendre partit.
Sobre
l’ autor: Pau Gargallo, aragonès emigrat a Barcelona on va viure i estudià a
l’escola d’ Art i on es va relacionar amb els artistes modernistes catalans. Va
viatjar a París , on va entrar en contacte amb les avantguardes del moment: l’
expressionisme i el Cubisme, sobretot Picasso que va propiciar un canvi profund
en la seva obra. Una altra obra seva important va ser “La petita ballarina”
(MNAC).
Anàlisi
formal:
Descripció
: Escultura exempta de bronze, dempeus i monocroma, feta a base de planxes de
metall retallades, que representa un profeta que clama en el desert.
Composició
: És asimètrica per la difernts posició de brazos i cames i desproporcionada
degut al cap petit i extremitats exagerades, llargues.
Predomina
la línia recta vertical, formada pel cap, la columna vertebral i la cama esquerra,
sobre la que s’articulen línies corbes còncaves i convexes que creen jocs de
llums (Clarobscurs). La composició és oberta amb el braç enlairat i la mirada
cap a l’observador. Admet diferents punts de vista i et convida a envoltar-la i
admirar-la des de diferents angles.
llum:
Les superfícies tenen molts entrants i sortints i hi ha un contrast de
textures: fina La pell i rugosa la barba i la túnica de pell de camell. les
diferents textures, línies i els foratscreen jocs de llums (clarobscurs)
Pel
que fa al volum, Gargallo juga amb el contrast entre l’espai i la matèria.
Deixa buits els espais que teòricament haurien de ser més voluminosos per donar
més expressivitat: la galta esquerra, el buit de la boca que expressa el crit,
els espais del cos o les cames . Importància dels forats. La transparència de
la massa és molt més expressiu que els volums tradicionals. Per tant busca
l’equilibri entre espais i buits, rectes i corbes, còncaves i convexes, llum i
ombra.
Moviment:
Figura dinàmica pel joc de corbes i un moviment real, ràpid , amb el braç
aixecat dirigint-se a les masses amb el seu discurs, com el que predica en el
desert.
Expressivitat:
expressa seguretat, lideratge, crida, el braç alcat... és molt expressiva
El
resultat és una figura dinàmica, canviant que es pot veure des de diferents
punts de vista i gran expressivitat gestual: el braç dret aixecat amb fermesa,
mentre que la mà esquerra aguanta amb autoritat un bàcul. La figura es coberta
amb una esquematitzada pell de camell i combina les superfícies llises, polides
amb les dentades.
Estil
El
seu Estil cubista es caracteritza. Per la utilització del buit com a absència
de la massa, per augmentar l’expressivitat. És una escultura canviant per ser
vista des de diferents angles. Pel contrast de línies, textures i formes
còncaves i convexes que creen clarobscur. S’emmarca dins el cubisme per la
influencia de l’art primitiu i la plasmació de diferents angles de visió.
Models
i influències: Gargallo, en aquestes obres, rep influències del Cubisme de
Picasso, en la superposició de diferents plànols en la mateixa figura per crear
formes personals, com per exemple en el rostre. En segon lloc rep influències
dels Expressionistes, per la força i sensibilitat del personatge. I en tercer
lloc es poden descobrir influències de l’art primitiu de les cultures
africanes, com el rostre que sembla una màscara o el cos esquematitzat.
Alhora
Gargallo influirà sobre escultors contemporanis com Henri Moore, o els
espanyols Alfaro o Chillida que utilitzaran els mateixos contrastos entre el
volum i el buit per dotar d’expressivitat les seves escultures.
Interpretació:
El
profeta s’identifica amb la figura bíblica de Sant Joan Baptista, amb barba,
bastó, braç en l’aire i pell de camell, que predica, cridant en mig del desert.
L’agitació social de l’Europa d’entreguerres, amb enfrontaments ideològics i
líders de tota mena, queda representada en aquest profeta que clama en el
desert, és a dir en plena solitud. Representa a tots els partidaris de la pau,
la democràcia que intenten lluitar contra els totalitarismes. La seva actitud
de repte convida a seguir-lo per la intensa força que desprèn, tant física com
intel·lectualment. Més que un tema religiós, la imatge representa la força de
la paraula, la veritat com a camí a seguir.
És
l’escultura més gran i més coneguda de Gargallo, però mai no la va poder veure
fossa en bronze per manca de mitjans econòmics.
té
una funció útil estètica, per ser exposada en galeries o espais públics, i
expressiva.
La
seva funció simbòlica és propagandística de les idees pacifistes i
democràtiques contra els totalitarismes polítics europeus del moment. A més
incorpora un nou llenguatge en escultura amb la utilització del buit com a
força expressiva.